1. Plaça de Tetuan

La lluita per Espanya

La Guerra Civil espanyola va ser moltes coses. Va ser una guerra de classes; una guerra revolucionària i contrarevolucionària; una guerra antifeixista i feixista; una guerra lliurada tant en nom de la democràcia com de l’anticomunisme. També va ser una guerra cultural en què estava en joc el significat d’“Espanya”.

Tradicionalment, ser espanyol significava imperi, monarquia i catolicisme. L’imperi havia sigut creat per la monarquia per a portar la civilització cristiana al món. Però Espanya va perdre la majoria de les seues colònies llatinoamericanes a principis del segle XIX. Cuba, l’única joia que li quedava, va ser presa pels Estats Units en 1898, en plena expansió de l’imperialisme europeu. Els intents de forjar un imperi a Àfrica només van reforçar la percepció de debilitat i decadència. La Guerra de 1859-60 amb el Sultanat del Marroc, en què Espanya va ocupar Tetuan durant diversos mesos, va provocar una resposta patriòtica; la placa commemorativa dels “heroics” soldats de la campanya en la plaça de Tetuan de València —a què es refereix Maria— és una de les conseqüències d’aquest esclat de nacionalisme. No obstant això, els britànics van impedir una àmplia expansió espanyola en la regió, i la creació d’un enclavament espanyol en el nord del Marroc a principis del segle XX va ser el producte d’acords colonials més amplis entre els tradicionals rivals: Gran Bretanya i França.

Si Espanya ja no era un imperi poderós, tampoc era una monarquia a l’abril de 1931. El republicanisme havia sigut un credo minoritari en el segle XIX, i el caòtic col·lapse de l’efímera Primera República (1873-74) no va millorar la seua reputació. No obstant això, la desastrosa pèrdua de l’imperi en 1898 va contribuir a un ressorgiment del moviment republicà, que va ser especialment fort a la ciutat de València. Amb tot, només després que el rei Alfons XIII decidira donar suport al colp militar del general Primo de Rivera que va enderrocar el sistema constitucional liberal al setembre de 1923, la monarquia es va veure seriosament amenaçada. El rei havia vinculat l’existència de la monarquia a una dictadura, i quan el dictador va fugir d’Espanya al gener de 1930, va quedar fatalment compromés, i va abandonar el país a l’abril de 1931 quan les zones urbanes d’Espanya van votar els republicans en les eleccions municipals.

Ser republicà significava alguna cosa més que reclamar un cap d’Estat elegit. Líders republicans com Manuel Azaña, el president durant la Guerra Civil, volien crear una societat moderna i laica. L’Església catòlica, argumentaven, era una de les causes de la decadència espanyola. La Constitució de desembre de 1931 no sols separava l’Església de l’Estat, sinó que prohibia als ordes religiosos l’ensenyament. Molts catòlics es van horroritzar. No van acceptar l’afirmació d’Azaña que “Espanya ha deixat de ser catòlica”. Temien nivells de persecució similars als presenciats a Mèxic després de 1910 i especialment a Rússia després de 1917. Aquests exemples ens recorden que les lluites entre l’Església i l’Estat no es van limitar a Espanya. De fet, França, Itàlia i Alemanya van ser testimonis d’amargs conflictes anticlericals des de mitjan segle XIX.

Encara que l’Església com a institució no va participar en la rebel·lió militar de juliol de 1936, molts catòlics la van secundar perquè destruiria el que consideraven un laïcisme d’inspiració comunista. Encara que els rebels van tindre èxit al Marroc espanyol (inclòs Tetuan) i en grans parts de l’Espanya rural, van fracassar en les principals ciutats, amb la important excepció de Sevilla. La sensació que la guerra era una croada no va fer sinó aprofundir en l’anticlericalisme assassí de 1936. Igual que en la Revolució Francesa, les dones van estar en primera línia en la defensa de l’Església; serien un element central de la Quinta Columna clandestina que va sorgir en tota l’Espanya republicana, especialment a les ciutats de Madrid, Barcelona i València. Per definició, establir xifres de quintacolumnistes és difícil, encara que és poc probable que més de 7.000 pertangueren a les seues nombroses organitzacions. Tot i això, molts més cooperarien en el seu objectiu de debilitar l’esforç bèl·lic republicà.

Julius Ruiz

LLIG MÉS

• José Álvarez Junco, Mater dolorosa: La idea de España en el siglo XIX (Taurus, 2001).
• Nigel Townson (ed.), ¿Es España diferente?: Una mirada comparativa (siglos XIX y XX) (Taurus, 2010).

Javier Navarro Navarro i Sergio Valero Gómez (eds.), Y Valencia fue capital de España (Tirant Humanidades, 2020).