3. Església de Sant Llorenç

Anticlericalisme i la quinta columna

L’anticlericalisme violent ha sigut una característica de la història moderna d’Espanya, especialment en períodes d’inestabilitat política. Al juliol de 1834, hi hagué un brot de còlera a Madrid durant la Primera Guerra Carlista, una lluita entre els carlistes, els partidaris absolutistes de Carles de Borbó per al tron espanyol, i la regència liberal de Maria Cristina. Convençuts que els frares havien enverinat el subministrament d’aigua, una torba va matar 73 sacerdots i religiosos. Al maig de 1931, un mes després de la proclamació de la Segona República, una reunió monàrquica en la capital espanyola va enfurir els esquerrans, que van atacar edificis religiosos. La violència prompte es va estendre per tota Espanya, i els anticlericals van cremar vora 200 esglésies. L’església franciscana de Sant Llorenç a València, enfront del Palau dels Borja, va ser una de les que va sobreviure, encara que l’interior va patir danys.

No obstant això, el que va ser únic en l’anticlericalisme popular de 1936 va ser la seua gran escala. Encara que no va ser dirigit pel Govern, els assassinats de sacerdots i religiosos van ser acompanyats pel saqueig massiu d’esglésies, convents i monestirs; els edificis que no van ser destruïts van ser convertits per a ús secular. L’Església catòlica no anava a tindre cap paper en la nova societat antifeixista.

L’anticlericalisme assassí va danyar greument la reputació internacional de la República i el Govern del Front Popular de Largo Caballero va posar fi en gran manera a la violència revolucionària a l’hivern de 1936-37. No obstant això, amb la important excepció del País Basc, el culte catòlic públic no podia celebrar-se, ja que l’Església continuava sent considerada part integrant de l’enemic “feixista”. Fins a un cert punt, això va ser una profecia autocomplida, ja que els catòlics (inclosos els sacerdots supervivents) es van involucrar en la Quinta Columna. A l’octubre de 1936, el periòdic comunista Mundo Obrero va informar que el líder rebel, el general Mola, havia declarat que les quatre columnes que avançaven cap a Madrid no prendrien la capital; aquesta cauria en mans d’una “quinta columna” en el seu interior. Els historiadors encara discuteixen si Mola va encunyar l’expressió, encara que és cert que una “quinta columna” clandestina capaç de prendre una ciutat no existia en l’Espanya republicana de 1936. Irònicament, va ser el fracàs dels nacionalistes en la presa de Madrid a l’hivern de 1936-37 el que va fer més probable l’activitat quintacolumnista, al fer-se més remota la victòria de Franco. Els grups de simpatitzants rebels, fins aleshores minúsculs i dispersos, es van unir, i les xarxes secretes consolidades van estar en contacte cada vegada més regularment amb els serveis d’intel·ligència militar franquistes. Aquests últims estaven interessats en la informació militar, no en un alçament, i la Quinta Columna s’ocupava principalment de la recopilació de dades militars, de proporcionar auxili als dretans, d’encoratjar els sentiments derrotistes entre els seus enemics i de preparar un ajust de comptes després de la guerra.

Si la Quinta Columna va sorgir com una amenaça important després que es fera evident que el conflicte no acabaria en 1936, el Govern de Largo Caballero va reorganitzar la policia per a fer front a l’amenaça. Les “txeques” revolucionaries van donar pas a grups especials dedicats a erradicar la subversió. A València, per exemple, un equip de “serveis especials” operava sota la supervisió directa del ministre de la Governació, Ángel Galarza.

La reorganització de la policia formava part d’un procés més general de centralització del poder en l’Estat republicà. La guerra es feia més gran. En 1936, al voltant de 100.000 persones es van oferir com a voluntaris per a lluitar en les milícies antifeixistes; al març de 1937, un nou Exèrcit Popular basat principalment en el servei militar obligatori comptava amb 300.000 soldats. El subministrament d’aquesta força no va ser barat, i els republicans van utilitzar les reserves d’or d’Espanya per a comprar armes, principalment a la Unió Soviètica degut a la política de no intervenció patrocinada per les democràcies. La política de centralització està estretament vinculada al socialista Juan Negrín, que va arribar a la presidència del Govern al maig de 1937. Continua sent un polític molt polèmic. Per a alguns historiadors, va ser una figura a l’estil de Winston Churchill que va sostindre la resistència republicana contra vent i marea fins a 1939; per a uns altres, va ser un contrarevolucionari aliat del comunisme estalinista.

Julius Ruiz

LLIG MÉS

• Julius Ruiz, El terror rojo (Espasa, 2012).
• Alberto Laguna Reyes i Antonio Vargas Márquez, La quinta columna: La guerra clandestina tras las líneas republicanas, 1936-1939 (La Esfera de los Libros, 2019).
• Enrique Moradiellos, Negrín (Península, 2015).