5. Convent de Santa Úrsula

L’esquerra dividida: comunistes, socialistes, anarquistes

En Homenatge a Catalunya (1938), George Orwell presenta una història emocionant d’un home perplex que fuig d’enemics desconeguts. Al juny de 1937, l’escriptor britànic va fugir de Barcelona per ser “trotskista”.

Una de les paradoxes de la guerra republicana contra la Quinta Columna és que alguns antifeixistes van ser acusats d’estar a sou dels franquistes. Entre ells es trobaven estrangers com Orwell, que no van lluitar en les Brigades Internacionals organitzades pels comunistes, i va preferir unir-se a unitats de milícies anarquistes o del POUM. El POUM era un partit comunista antiestalinista que només era fort a Catalunya. Sovint se l’ha anomenat trotskista, però el mateix Lev Trotski va ser molt crític amb el partit. Amb tot, el POUM compartia àmpliament les opinions del líder soviètic exiliat tant sobre la Revolució de 1917 com sobre la Revolució Espanyola. Ambdues havien sigut traïdes per Stalin. La dictadura del proletariat, creia el POUM, s’havia convertit en la tirania d’un sol home a la Unió Soviètica, i el cada vegada més poderós moviment estalinista a Espanya pretenia destruir la revolució popular i imposar el govern d’un sol partit. Per això, el POUM va participar en les “jornades de maig” de 1937 a Barcelona, en les quals van morir més de 200 persones en enfrontaments entre la policia i els revolucionaris convençuts del perill existencial que suposava l’estalinisme.

Orwell va participar en la lluita de carrer com a part de les milícies del POUM, i Homenatge a Catalunya presenta un poderós relat no sols de les “jornades de maig”, sinó també de la tesi de la “revolució traïda” que va moure molts dels seus camarades. No obstant això, 85 anys després, aquesta interpretació presenta una sèrie de problemes. És cert que el comunisme estalinista es va convertir en un moviment de masses. També ho és que la paranoia estalinista sobre el trotskisme va ser importada a l’Espanya republicana com a part de l’ajuda soviètica. Els agents de la NKVD (més tard el KGB) sota el comandament d’Aleksandr Orlov van arribar a la tardor de 1936 decidits a perseguir el POUM “trotskista”. Això és totalment lògic atés que mesos abans —en els “juís de Moscou” dels vells líders bolxevics, com Zinóviev i Kàmenev— el règim estalinista havia “demostrat” que el trotskisme estava aliat amb el feixisme internacional. El major “èxit” del NKVD va ser l’assassinat del líder del POUM Andreu Nin al juny de 1937. En aquell moment, la presó de Santa Úrsula de València estava sota el control d’Orlov i dels comunistes estrangers, i era on els anomenats trotskistes podien ser empresonats. Però a l’octubre d’aquell any aquesta lúgubre presó secreta estava plena principalment de simpatitzants franquistes.

Així i tot, van ser els comunistes traïdors de la revolució? Dirigents comunistes espanyols com Dolores Ibárruri, Pasionaria, sempre van afirmar que ells eren els verdaders revolucionaris. Mentre seguien obedientment la política de Stalin del “Front Popular” (una aliança progressista interclassista contra el feixisme), demanaven una “democràcia de nou tipus”. Res a veure amb la democràcia liberal: aquesta exclouria qualsevol que es considerara “feixista”. No obstant això, els comunistes mai van dominar l’Espanya republicana. Altres antifeixistes tenien poderoses raons per a donar suport a la persecució del POUM. El POUM havia cridat a un altre 1917 a Espanya —el derrocament revolucionari del Govern— però era massa dèbil per a dur a terme un colp leninista. De fet, la seua pròpia debilitat el va convertir en un útil boc expiatori després de les “jornades de maig” de 1937. La majoria dels que estaven en les barricades eren membres de la CNT-FAI anarcosindicalista, però el nou Govern de Negrín estava ansiós per assegurar la contínua cooperació d’aquest moviment de masses amb l’esforç de guerra, i va atribuir la responsabilitat al POUM.

La repressió del “trotskisme” va augmentar el rancor dins de l’esquerra. Els revolucionaris van ser empresonats en lloc d’assassinats —l’assassinat de Nin no va ser representatiu— i presos molt eloqüents amb bons contactes internacionals van llançar una eficaç campanya de denúncia del seu tracte. Si la causa republicana era la defensa de la llibertat contra el feixisme, per què perseguia els antifeixistes?

Julius Ruiz

LLIG MÉS

• George Orwell, Homenaje a Cataluña (Debolsillo, 2013).
• Ferran Gallego, La crisis del antifascismo: Barcelona, Mayo de 1937 (Debolsillo, 2008).
• Manuel Aguilera Povedano, Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil Española (Actas, 2012).