6. Plaça de l’Ajuntament

Les Espanyes dels anys trenta i el camí cap a la guerra

Espanya va experimentar un ràpid canvi en els cinquanta anys anteriors a la proclamació de la Segona República a l’abril de 1931. Malgrat l’emigració massiva a Amèrica Llatina, la població va passar de 18,6 milions en 1900 a 23,6 milions en 1930. Les taxes de mortalitat i de mortalitat infantil van disminuir considerablement, i l’esperança de vida mitjana dels homes va augmentar de 38,4 a 48,4 en el mateix període; les dones vivien més encara. El creixement de les grans ciutats va fer que, per primera vegada en la història d’Espanya, una minoria de la població treballara en l’agricultura en 1930. També va ser una edat d’or cultural, ja que escriptors, intel·lectuals i pintors com Miguel d’Unamuno, Federico García Lorca i Pablo Picasso van deixar la seua empremta al país i a l’estranger. Fins a 1923, un règim constitucional liberal garantia la llibertat d’expressió, i el sufragi masculí es va introduir ja en 1890. L’edifici de Correus de València, protagonista d’aquesta parada de la ruta, així com el Mercat Central i l’Estació de Ferrocarril del Nord, són edificis art nouveau de principis del segle XX. Són testimoni del clima de modernització urbana.

No obstant això, molts espanyols tenien la sensació d’estar vivint una època de crisi. El creixement econòmic, encara que prou impressionant en termes espanyols, no era tan gran com el d’altres països europeus com la Gran Bretanya, França i Alemanya. Els moviments camperols i obrers reclamaven una transformació revolucionària de la societat, mentre que els governs eren de base estreta, sovint dividits i de curta duració. A més, amb l’aparició dels nacionalismes basc i català, el mateix futur d’Espanya semblava estar en perill. Al setembre de 1923, el general Primo de Rivera va enderrocar el govern i va instaurar una dictadura.

Fins a un cert punt, el descontentament era una prova del canvi. La millora del nivell de vida no feia més que generar majors expectatives. No obstant això, també reflectia una profunda pèrdua. Com es va assenyalar en la parada u d’aquest recorregut, en 1898 Espanya va perdre Cuba. En una època imperialista, què era Espanya si no era un imperi? Les crides a la “regeneració” eren nombroses, però no hi havia consens sobre la malaltia, i encara menys sobre la cura. La “revolució des de dalt” de Primo de Rivera es va esgotar en 1930, i els republicans van prendre el poder a l’abril de 1931 prometent transformar Espanya en una nació europea moderna. Les celebracions massives que van acompanyar la caiguda de la monarquia van fer una impressió enganyosa sobre l’abast de l’entusiasme pel canvi, ja que ningú estava segur del que portaria la República.

La naturalesa anticlerical de la Constitució de 1931 va suggerir a molts catòlics que la seua fe i la República no eren compatibles. A la primavera de 1933 es va crear un poderós moviment catòlic de masses, la CEDA, que es va proposar revisar la Constitució. Dirigit en l’àmbit nacional per Gil Robles, comptava amb federacions regionals com la DRV de València. La democràcia republicana es va convertir en patrimonial. L’esquerra espanyola veia la CEDA com una amenaça existencial per a la República laica; la CEDA veia l’esquerra com una amenaça existencial per a l’Espanya catòlica. La primera no va poder acceptar la seua derrota electoral al novembre de 1933, i els socialistes van llançar una insurrecció revolucionària a l’octubre següent per a impedir que la CEDA entrara en el Govern.

Encara que va ser un fracàs, la repressió de la revolució va ser especialment sagnant a Astúries, i les eleccions de febrer de 1936 es van convertir en un referèndum de facto sobre el llegat d’“Octubre”. Va significar el seu fracàs que la victòria en les urnes representava l’última oportunitat de salvar la República? O la victòria en les urnes era necessària per a confirmar per sempre la derrota de l’esquerra en 1934? Encara que el Front Popular va guanyar, el marge de victòria en termes de vots va ser tan estret que molts en la dreta van afirmar que les eleccions havien sigut robades. Això no va fer que la Guerra Civil fora inevitable —això només va ser evident després que la rebel·lió militar fracassara—, però va ser una prova més que la democràcia era simplement un mitjà per a una determinada idea d’Espanya, més que un fi en si mateix.

Julius Ruiz

LLIG MÉS

• Santos Juliá et al, La España del siglo XX (Marcial Pons, 2013).
• Stanley G. Payne, El colapso de la República. Los orígenes de la Guerra Civil (1933-1936) (La Esfera de los Libros, 2019).
• Fernando del Rey Reguillo (ed.), Palabras como puños: La intransigencia política en la Segunda República (Tecnos, 2011).