7. Hotel Metropol

Escriptors estrangers i la causa antifeixista

Durant més d’una generació després del final de la Guerra Civil espanyola, el debat sobre les experiències estrangeres en la zona republicana va tendir a girar al voltant de les paraules dels intel·lectuals i no de les accions d’un nombre molt més gran de voluntaris de la classe treballadora que van lluitar en les Brigades Internacionals. Això es deu al fet obvi que els escriptors altament educats, erudits i coneguts —molts dels quals gravitaven en l’Hotel Metropol de València— podien fer sentir la seua veu més fàcilment.

Ernest Hemingway n’és un bon exemple. En anar a Espanya al març de 1937 com a corresponsal de la North American Newspaper Alliance, els seus despatxos van ser llegits per milions de lectors estatunidencs. Per qui toquen les campanes és potser la novel·la més famosa que s’ha escrit sobre el conflicte. El seu heroi, Robert Jordan, és una projecció de com molts intel·lectuals liberals veien la guerra. Professor convertit en guerriller, Jordan no va anar a lluitar a un altre país per un partit polític, sinó per la mateixa humanitat: salvar la República era salvar el món. De fet, que la República perdera no va fer sinó santificar la lluita antifeixista. La República derrotada, que mai va haver d’enfrontar-se a la bruta realitat de la postguerra, es va convertir en l’“última gran causa”.

No obstant això, mentre va durar la guerra, el Govern republicà no va perdre de vista les oportunitats propagandístiques que oferia el suport de famosos intel·lectuals estrangers, en particular els de les democràcies occidentals que criticaven la política de no intervenció dels seus propis governs. El Segon Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura (per donar-ne el títol oficial) va ser inaugurat a l’Ajuntament de València el 4 de juliol de 1937, però també va celebrar sessions a Madrid i Barcelona abans de clausurar-se a París quinze dies després.

No cal suposar que els intel·lectuals estrangers que van participar en el congrés tingueren un millor coneixement d’Espanya que els voluntaris antifeixistes que no es guanyaven la vida escrivint. El poeta britànic W. H. Auden, en la seua emocionant composició de 1937, va descriure el país com “un quadrat sec, tallat d’Àfrica i soldat a Europa”. Però els escriptors progressistes no es van limitar a regurgitar els trops de la “llegenda negra” sobre els espanyols. Molts també van optar per tancar els ulls davant els aspectes més desagradables de l’Espanya republicana. Henry Kamen ens recorda que, en 1936, els intel·lectuals liberals corrien tant de perill per les “txeques” revolucionàries com pels esquadrons de la mort feixistes, i no obstant això la brutalitat dels rebels ocupava un lloc més destacat en els seus escrits. De fet, Hemingway escriuria la seua única obra sobre la Quinta Columna en 1938, que repetia les afirmacions republicanes sobre la seua naturalesa essencialment terrorista.

Aquestes coses no venien al cas. El compromís intel·lectual amb Espanya no consistia en la reflexió sinó en l’acció. En 1937, la poeta i activista Nancy Cunard va preguntar als seus col·legues escriptors britànics de quin costat estaven. Les respostes, publicades com Els autors prenen partit, van revelar que “A favor de la República, contra Franco i el feixisme: 127. Neutral: 16. pro Franco i profeixisme: 5”. George Orwell, ara al Regne Unit després de fugir de Barcelona, es va negar a participar-hi i va demanar a Cunard que “deixara d’enviar-me aquesta bovada”. Orwell va descobrir que desafiar la narrativa antifeixista dominant era convidar a l’ostracisme. El seu Homenatge a Catalunya, una mordaç denúncia del comunisme a l’Espanya republicana, va ser rebutjada pel seu editor habitual, Victor Gollancz, i en gran manera ignorada abans de la mort de l’autor en 1950. La Guerra Freda transformaria la seua reputació. Molts escriptors que abans havien celebrat el paper del comunisme en la Guerra Civil ara abraçaven a Orwell com un profeta. L’any de la seua mort, el desil·lusionat poeta Stephen Spender, participant en el congrés d’escriptors de juliol de 1937, va contribuir a una col·lecció d’assajos que denunciaven els mals de l’estalinisme. El seu títol era El Déu que va fracassar.

Julius Ruiz

LLIG MÉS

• Ernest Hemingway, Por quién doblan las campanas (Lumen, 2021).
• Henry Kamen, Los desheredados (Aguilar, 2007).
• Manuel Aznar Soler (ed.), El Segundo Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura. Ochenta años después. (Generalitat Valenciana, 2021).